Club de Jocs d'Estratègia i Wargames - Team SNAFU2012-05-20T21:48:21ZOscar OliverCopyright 2012, Oscar OliverSPHPBLOGSitrepUs passo l'enllaç. El Blog canadenc, "Sitrep" és molt recomanable per tots els fans del sistema ASL i derivats.]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120520-1640312012-05-20T00:00:00Z2012-05-20T00:00:00ZOnce punts de victòria. Curiòs l'efecte crida que té "Roma"... el romà esdevé el pim-pam-pum des del primer torn. I és que Roma fa por.
El gal ha d'entonar el mea culpa, perquè tot i disposar de Brennus des del primer torn, no vaig aconseguir fer gran cosa... el saqueig de Pisa hauria anar molt bé per la partida.
Després d'acabar el SoR, vem intentar continuar el Pax, però una futil discussió sobre les regles ens va deixar aturats, per desesperació del Xavi. A més, la comparació ente un joc "modern" com el SoR, ràpid de jugar, ràpid d'aprendre, amb certa dósis de profunditat, amb el PB, un joc setentero, de regles confuses i material antiquat, va ser un handicap. Total, pausa i fins la setmana vinent.
Bueno, la setmana vinent potser no, que jo haig d'anar a Cerdanya a obrir un compte a la Poste i refugiar els meus estalvis a un pais "segur" com França.
]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120520-1626412012-05-20T00:00:00Z2012-05-20T00:00:00ZSnafu of Rome Però, sobreposant-nos a l'adversitat, hem aprofitat els altres per probar el Sword of Rome, un estratègic card-driven que enfronta Gals, Samites i Etruscs, Romans i Grecs pel control de la peninsula itàlica... Varem jugar dos torns, i la no-victòria del Cesc es va jugar a una tirada de daus... l'última carta de l'últim jugador del torn va permetre tirar el setge de una ciutat etrusca i treure-li el punt de victòria necessari per denegar-li al Cesc una victòria treballada. Amb una aliança amb el Martí/Romà, el Cesc/Samita havia anat llimant al pobre Joan/Grec, mentre l'Oscar/Gal intentava saquejar alguna cosa... La foto és de l'últim torn, quan el Martí va ser obligat a gastar el Dictador, amb un exèrcit gal a les portes de Roma, per anar a barallar-se amb l'etrusc : ]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120513-1933282012-05-13T00:00:00Z2012-05-13T00:00:00ZMartí dixit
:-)
Ntx. És que no sé com et barreges amb anarco-capitalistes. Llavors passa el que passa.
Cal actuar ARA! Ja saps el vell poema:
"Primer van robar els mantellets, però com que jo no jugo a cartes, no vaig fer res. Llavors van robar els mapes hexagonals, però com que jo no jugo a wargames, no vaig fer res. Després van robar els cubets de fusta, però com que jo no jugo a euros, no vaig fer res. I quan van robar tota la col·lecció de figuretes de plom pintades, ningú em va voler ajudar".
Feia molt de temps que jo el volia jugar, i aprofitant que el Martí també li tenia ganes, i després d'insistir un xic per doblegar la voluntat dels veterans, hem aconseguit que es juguès al club :
Evidenment el joc ja fa "vell" ... un disseny una mica quico, uns mecanismes de jocs una mica farragossos (com algú deia, estàs fent la declaració de la renda cada torn). No és propiament un wargame, tal i com es defineix wargame al club (concepte que no té res a veure amb el que es defineix com a wargame la comunitat de la BGG... però que sabrant ells!)... però la meva primera impressió és que es un gran joc, i sobretot un joc molt jugable per internet, pbem. Com l'EiA, un joc que pot guanyar amb el tempo i mecanisme que el pbem imposen.
Ah, per ambientar el Pax, recomano una marató de cine amb Jartum, Amanecer Zulú i L'home que volia ser Rei... ]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120506-1610012012-05-06T00:00:00Z2012-05-06T00:00:00ZSekigahara i Elusive Victory El Sekigahara és un disseny per experiència que recrea amb blocs de fusta la campanya de 1600 que va acabar amb la Sengoku Jidai. Els components estan molt cuidats, és fàcil d'aprendre i s'acaba en un vespre. El jugador necessita acumular cartes per poder mobilitzar els seus exèrcits, tant per moure'ls per Japó com per fer-los combatre.
El joc genera un cert nivell de tensió i indecisió, però l'estratègia global a seguir és massa lineal i sembla que el jugador té poc control sobre la seva mà de cartes. Busca per tant, més que oferir una simulació històrica, oferir una experiència de joc entretinguda i en la meva opinió ho aconsegueix. Això sí, tampoc hi ha moments èpics per recordar.
En canvi l'Elusive Victory és un disseny per causa que ens presenta un recull impressionant d'informació sobre els avions israelians i egipcis entre el 1967 i 1972, així com SAM, AAA, Fire Can, etc. Tenim tots els detalls sobre el moviment, altitud, tipus d'armament, tipus de bombardeigs, etc. Moltes fitxes i un mapa detallat i una gran llista d'escenaris possibles amb totes les dates exactesi els avions precisos que van lliutar completen el joc.
I quin problema té? D'entrada el reglament és poc clar ja que és una simple llista de coses que es poden fer, però sense donar una sensació de seqüència de joc. I el flux del joc és farragós, amb moltes tirades de dau. I buscar la informació a les taules és un garbuix.
La jugabilitat, per tant, és baixa al menys de moment. Falta saber si amb més experiència el joc es fa més dinàmic.]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120429-1419442012-04-29T00:00:00Z2012-04-29T00:00:00ZRàtings de wargames - Com pot ser?
La resposta rau en l'organització i el sistema de vots de la BGG, que provoca sovint protestes des del sector de wargameros, un sector que és el més actiu després dels eurogamers però que té alhora in gran sentit d'exigència de qualitat i valors de simulació.
És el TS el millor wargame? D'entrada, jo crec que no és un wargame. La prova del cotó és que és un joc que puc jugar amb la família, cosa impossible de fer amb un simple The Russian Campaign o un ASLSK. Simplement, no. En canvi, el TS sí. Per què? Doncs perquè és un gran joc: és dinàmic, excitant i ple de possibilitats i amb les cartes ens recorda una part de la història que hem viscut. On un Hannibal ens remet a una història que avorreix al gran públic, un TS és un retorn a la infantesa, com veure per la tele "Aquellos maravillosos años".
Una altra cosa és trobar les estratègies guanyadores, discutir regles, etc. però el joc és molt entretingut i es juga molt. Va aconseguir superar en pocs anys al Puerto Rico primer i l'Agrícola després, dos monstres euros i per alguna cosa és. Però no és un wargame.
El sistema democràtic del BGG permet que els usuaris puguin classificar els jocs i votar-los, sense que calgui ni tan sols haver-los jugat. Es basa en la bona fe de la gent, que sovint funciona, però peca de rebaixar la qualitat de les opinions. Quan un senyor eurogamer prova el TS, sobre la GUERRA Freda, amb cartes sobre GUERRES i un track militar, pensa... "goita! Estic jugant un WARGAME i no és tan difícil com m'havien dit". I el mal ja està fet. Un joc de control d'àrees que té una ambientació política (i no pas militar) passa a ser "el millor wargame".
A club, doncs, ara que hem començat a a jugar aquest joc (magnífic segons el meu criteri), de manera natural ens han aparegut els mateixos dubtes que els wargameros d'arreu del món tenen:
- Com pot ser?]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120429-1342542012-04-29T00:00:00Z2012-04-29T00:00:00ZElusive Victory i altres decepcions.Elusive Victory, israelites contra egipcis. La idea era jugar en paral·lel el Downtown, amb el mateix sistema, però amb yankis bombardejant Hanoi i vietnamites defensant.
Varem escollir el primer escenari, perquè em feia gràcia poder "portar" uns Ouragans, però no va haver-hi prou quòrum per jugar també el Downtown. El Cesc i el Xavi van fer un segon Twilight Struggle, mentre la resta "probavem" de simular la segona onada de l'aviació israelí el primer dia de la guerra dels sis díes, cap al juny del 67.
El sistema de joc planteja molts dubtes. El primer dubte de tots fou el saber si l'escenari era un sol raid o múltiples raids, cosa que determinava el número de plans de vols que podiem fer. Vem decidir que serien múltiples raids, bàsicament perquè sino la meitat dels avions israelis no tindrien abast per acabar la missió... les regles semblen dir el contrari. El lio va començar amb 16 ouragans bombardejant Al Jifjadah de una manera bastant inefectiva, mentre patrulles de Mirages III volaven cap a l'interior d'Egipte desde tres vectors diferents. Però el sistema de joc no convenç, al menys en el primer contacte... el joc vol ser operacional però el nivell de detall i el nombre de daus que es llencen recorda l'ASL... un joc tàctic. Potser no estem preparats per un joc operacional que funciona com un tàctic.
Per la seva banda, el desamor del Cesc amb el TW continúa. La crítica, que tendeixo a compartir (tot i que jo guanyo i ell perd) és que les cartes estan mal dissenyades. La carta Margaret Tatcher o la Ronald Reagan tenen efectes ridículs, tot i la importància dels persontatges, mentre que la carta Aldrich és guanyadora pel soviètic, tot i la relativa poca importància del personatge. Les cartes de "guerres" són ridícules, i és raro que algú les vulgui jugar com event. La carta Tatcher per exemple, és una carta que anul·la un efecte perniciós quan aquest ja te l'han pogut jugar fins a 4 vegades i té poques probabilitats de tornar a sortir, tot barrejant guerra de les malvines i guerra amb els sindicats. Enfí... ahir varem acabar tots decebuts.
Avui li explicava a l'Eva i el seu comentari ha estat ... "i ja no jugeu a jocs tots junts?" ... humm... em sembla que acceleraré el destroquelat del The Battle for Normandy :)]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120429-1218012012-04-29T00:00:00Z2012-04-29T00:00:00ZComentari Canviant de tema, he vist el Hall of Fame de BGG de wargames. A banda de la primera posició del TS, un engendro de 2.300 dòlars sobre el Senyor dels Anells en tercera posició? Ja la flipen. Aquesta web és una kk.]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120423-1748562012-04-23T00:00:00Z2012-04-23T00:00:00ZWargames i Pizzas ! Sobre el Sekigahara... va, diré que és un bon joc per passar un vespre. Les regles s'aprenen en un no-res i el joc dura relativament poc. Jo vaig jugar de Tokugawa i el Martí de ... ay, no se com es deient els altres... Yokoalgu... haig de dir que vaig perdre per KO quan tenia el match guanyat als punts. La meva impressió però, és que una certa sort amb la combinació de cartes és molt determinista i que la mà del jugador i la seva possible estrategia està molt diluida. El sistema però és original i val la pena probar-ho.
Sobre el Twilight ... el Xavi, per fi va guanyar, i això que portava el soviètics, que no li va sortir bé cap tirada de dau i que els americans del Cesc controlaven quasi tots els continents... un altre joc on la combinació de cartes és la que determina la victòria i no pas la estrategia del jugador.
Del Changde, es va fer només un tastet... ]]>http://www.snafu.cat/index.php?entry=entry120423-1624392012-04-23T00:00:00Z2012-04-23T00:00:00Z
]]>
